El ball de la ballarusca

Nom: Rosa Balletinas i Paretas
Data de naixement: 1904 (Sarrià de Ter - Gironès)
Població: Sarrià de Ter
On la va aprendre: ---


 

Lletra:

Diu que la ballarusca no es pot cantar
perquè és privada, perquè és privada;
diu que la ballarusca no es pot cantar
perquè és privada d'un capellà.

Diu que la beata va a confessar,
no hi va per Déu, no hi va per Déu;
diu que la beata va a confessar,
no hi va per Déu, va a veure mossan Mateu.

Mossan Mateu és el seu consol,
li'n tira polvos, li'n tira polvos;
mossan mateu és el seu consol,
li'n tira polvos amb un llençol.

Dintre un llençol hi varen trobar,
una beata, una beata;
dintre un llençol hi varen trobar
una beata i un capellà. 

Ia en va néixer un àngel de Déu,
que se semblava, que se semblava,
i en va néixer un àngel de Déu,
que se semblava a mossan Mateu.

Diu que la ballarusca no es pot cantar
perquè és privada, perquè és privada;
diu que la ballarusca no es pot cantar
perquè és privada d'un capellà.



Observacions:  Segons Joan Amades:
  
"Per l'Empordà hom havia ballat la ballarusca, mena de farandola que voltava pels carrers de la població, agafats els ballaires en una llarga tira i barrejats homes i dones. Sembla que un temps aquest ball fou una mica llicenciós i els ballaires es donaven empentes fins a caure a terra i fer la pila del greix. També fou aplicada a la melodia una cantarella una mica alegre que va comportar que l'Església privés el ballar-la. La corranda popular ens diu:

El ball de la ballarusca
no es pot pas ballar 
perquè n'està privada 
del capellà".

Artur Blasco aplega una versió més àmplia d'aquesta cançó dintre "A Peu pels camins dels Cançoner - Cançons del Cadí, del Moixeró i del Pedraforca", recollida a Tuixent l'any 1990 i titulada "La ballarusca". El cantador era Josep Garcia, en "Jaumet de Tuixent" que el podem veure en aquest vídeo, uns anys més tard amb el seu grup "Surti com surti".

Els grups Primera Nota i Follim Follam la van versionar als anys 1990 i 1991 respectivament.

Sense la primera i última estrofa, hem trobat una primera referència l'any 1969, al llibre de l'escriptor Rossend Llates "30 anys de vida catalana". També en aquest web la recollim amb el títol "La noia de Vilanova".

També l'hem sentit cantar per Jaume Arnella amb la melodia de "Les nenes maques al dematí". 

N'hem trobat també una variant -com a cançó humorística- al volum IV del Cançoner Popular de Mallorca (1975) amb el títol "A Capdepera":

A Capdepera,
una n'hi ha
qui cada dia
va a confessar.
Ella fa veure
que hi va per Déu,
i hi va per veure
s'estimat seu.
Li dóna consol,
li tira polvos
davall es llençol.
Davall es llençol,
li varen trobar
unes beaces
i un aubardà.


* Entrevista realitzada per Àngel Daban, l'any 1980.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada